Amics de Núria LogoAmics de NúriaAdNúria
El pelegrí Amadeu

La transhumància a Núria

A Núria batega des de temps immemorials una de les tradicions més antigues de la nostra terra: la transhumància.

L'origen: una necessitat dictada per la natura

L'origen de la transhumància a la Vall de Núria es perd en el temps i neix d'una necessitat geogràfica i climàtica inevitable. L'alta muntanya pirinenca (a gairebé 2.000 metres d'altitud) pateix uns hiverns extremadament durs, en què la neu cobreix completament els prats i fa impossible la supervivència del bestiar a l'aire lliure. Per contra, l'estiu transforma aquestes mateixes valls en un paradís de pastures verdes, fresques i riques en nutrients. Davant d'aquest cicle natural, els pobladors primitius ja van entendre que la millor estratègia era moure el bestiar de manera estacional: passar els mesos freds a les planes càlides del litoral o de l'interior (la hivernada) i pujar als cims durant els mesos càlids (l'estiuada). Tot i que aquesta activitat ja existia en l'antiguitat, es va consolidar fortament durant l'edat mitjana. A partir dels segles X i XI, los grans monestirs i els senyors feudals van començar a organitzar i regular aquests moviments massius de ramats, i van convertir la transhumància en el veritable motor social i econòmic dels Pirineus.

Els cabairets: camins del bestiar als pasturatges

Durant els segles d'or de la transhumància (segles XVII i XVIII), es calcula que a les pastures de la Vall de Núria i de la Vall de Ribes hi podien arribar a coincidir més de 20.000 o 30.000 ovelles cada estiu. Per moure aquesta immensa multitud de caps de bestiar, s'utilitzaven els cabairets o camins cabairets, el nom tradicional que reben els camins ramaders al Ripollès i la Cerdanya. L'origen de la paraula prové de cabaira, un terme pirinenc molt antic que feia referència a un cap de bestiar. Els cabairets eren vies amples, sovint delimitades per imponents murs de pedra seca per protegir els conreus dels pagesos, i equipades amb abeuradors i zones de descans. Amb el pas del temps i segons la geografia de Catalunya, aquests camins de transhumància van rebre diferents noms: cabairets i camins ramaders al Pirineu oriental; carrerades o carretons a la Catalunya Central i el prelitoral, o lligallos a les Terres de l'Ebre i part de Lleida. Avui dia, el cèlebre Camí Vell de Queralbs a Núria és el tram final i més espectacular d'un d'aquests cabairets històrics, avui reconvertit en un sender de gran recorregut (GR).

El dia a dia a muntanya

L'arribada de la transhumància transformava completament la vida solitària dels cims. Els grans ramats no viatjaven sols; darrere seu hi havia una comunitat d'ofici perfectament jerarquitzada que s'instal·lava a la vall durant els tres mesos d'estiu. A banda del pastor principal, que governava la marxa, cobrava una gran importància la figura del meià. El meià era l'ajudant jove, sovint un noi provinent de les planes que s'iniciava en les dures rutines de la muntanya, encarregat de les tasques més feixugues i d'aprendre els secrets del relleu. Al costat dels homes, els veritables aliats indispensables eren els gossos d'atura. Sense la seva intel·ligència i agilitat hauria estat impossible guiar i vigilar milers de caps de bestiar, i evitar que caiguessin pels penya-segats i canals que envolten la vall. El cicle venia marcat pel rigor del clima i el santoral cristià, que fixava unes dates oficials d'obertura i tancament que es respectaven de forma gairebé sagrada: 29 de juny (Sant Pere) – L'inici oficial: era el moment de la pujada a l'estiuada. Els ramats deixaven les planes caloroses de l'Empordà, Osona o el Penedès i començaven l'ascens. 29 de setembre (Sant Miquel) – El tancament: tres mesos després, el fred de la tardor i l'amenaça de les primeres nevades obligaven a recollir el bestiar per iniciar la baixada cap a la hivernada a les planes.

Els herbatges: l'economia que movia la muntanya

La transhumància estava regulada al detall a través de les herbatges o el dret d'herbatge. Era el contracte d'arrendament estacional i la taxa que els pastors forasters pagaven per cada cap de bestiar per poder utilitzar els rics prats de l'alta muntanya. Com que la major part de les pastures de Núria pertanyien, a l'edat mitjana, a grans centres eclesiàstics o eren propietat de grans senyors feudals, els diners dels herbatges eren vitals per a les valls. En l'època moderna permetien finançar despeses públiques, pagar el sou del metge o del mestre del poble, i mantenir els mateixos camins ramaders. Els herbatges es fixaven seguint un estricte calendari i uns espais de reunió molt concrets. Així, pels volts de Sant Joan, abans de la pujada, s'avaluava l'estat dels prats després del desglaç i es pactaven els preus. En l'època medieval, els contractes es tancaven als monestirs de Santa Maria de Ripoll o Sant Joan de les Abadesses. Més endavant, la negociació i subhasta dels tancats comunals es feia a les places de la vila de Ribes de Freser, Queralbs o Camprodon. En acabar la temporada, els pagaments es traslladaven a les grans fires de tardor. El punt de partida de la liquidació era la Fira de Sant Miquel a Ripoll, el 29 de setembre, i s'allargava durant l'octubre en mercats de la plana o a la cèlebre Fira de Sant Lluc d'Olot, pels volts del 18 d'octubre.

El Santuari com a empar i l'evolució del paisatge

En un entorn tan imponent com l'alta muntanya, les tempestes sobtades d'estiu —carregades de llamps, calamarsa i descensos bruscos de temperatura— podien ser mortals per als ramats i els seus guies. El Santuari de Núria s'erigia com un empar providencial, un refugi vital on els pastors trobaven protecció física i caliu. Aquesta estreta relació de dependència va fer que, de manera completament natural, la Mare de Déu de Núria es convertís en la patrona dels pastors. Aquesta presència constant al llarg dels segles ha deixat una petjada profunda en la fisonomia actual de la vall, dividida clarament en dos espais: la zona de la llacuna (el fons de la vall) i les pales (els vessants verticals). Tot i que l'estany actual davant del santuari està regulat per un embassament modern, històricament aquesta base planera era una zona natural d'aiguamolls on s'acumulava l'aigua del desglaç. Envoltat de prats tendres, era el lloc ideal on el bestiar es concentrava per beure i descansar. En l'argot dels Pirineus, una pala és un pendent de muntanya llis i molt pronunciat, cobert d'herba i lliure de roques o arbres. Les pales que s'enfilen cap als pics de l'Olla, com el Puigmal o el Noucreus, eren les zones de treball on les ovelles pasturaven en diagonal, netejant el matollar de forma intensiva i esculpint els prats nets que avui tant admirem.

La modernitat del segle XX

El mil·lenari cicle de la transhumància a peu va patir un tomb històric irreversible l'any 1931 amb la inauguració del Tren Cremallera de Núria i la millora del transport per carretera. A partir d'aquell moment, la duresa dels camins es va substituir per la rapidesa dels mitjans de transport més moderns: els ramats van començar a fer el viatge tancats en camions o vagons de tren. Aquest progrés va posar fi, de manera progressiva, a les imatges tradicionals de camins plens de pols i esquelles, i va marcar la fi de la transhumància tradicional a peu tal com s'havia viscut des de l'edat mitjana. Recórrer avui dia els camins de la Vall de Núria és trepitjar la història viva de pastors, herbatges i cabairets. Un homenatge a aquells homes i animals que, de Sant Pere a Sant Miquel, van escriure la història dels nostres Pirineus.

Amics de Núria