Pont Vell d'Avinyó

Conegut històricament també com el Pont de Sant Antoni, el pont es va construir durant el segle XIV (en plena època medieval baixa). El seu objectiu principal era connectar el sector rural de llevant del terme amb el nou nucli urbà que, des del segle XIII, havia començat a créixer amb força al voltant de l'església de Sant Joan d'Avinyó.

Més enllà del trànsit local, per aquest pont hi passaven dues vies de comunicació transcendentals: el Camí Ral i el Camí Ramader Central. Aquestes rutes servien per creuar la comarca en direcció al Lluçanès, els Pirineus i, finalment, la frontera amb França, sent molt utilitzades pels pastors transhumants.

La primera referència escrita directa és de l'any 1427, arran dels forts terratrèmols que van sacsejar Catalunya (amb epicentre al Ripollès i la Garrotxa) i que van afectar greument l'estructura, fent caure una part important del pont. L'any 1719 es va haver de reparar per desperfectes generals. Dècades més tard, l'any 1783, un altre moviment sísmic el va tornar a esquerdar de consideració. Per aquest motiu, l'any 1815 es va dur a terme una reconstrucció pràcticament total de la seva estructura per tornar-lo a fer transitable.

Fins ben entrat el segle XIX, l'entorn del pont tenia una fisonomia diferent. A un extrem hi havia una petita capella dedicada a Sant Antoni, motiu pel qual antigament el lloc s'anomenava popularment com el Pont de Sant Antoni. A l'altre extrem s'aixecava un comunidor, un tipus d'edificació religiosa típic de la Catalunya rural on el rector aixoplugava les seves pregàries per 'comunar' (allunyar) les tempestes, les granissades o els mals esperits que poguessin fer malbé les collites del poble. Avui dia no queda absolutament cap resta d'aquestes dues construccions.