Penyal i Mas El Roquer

Des de 1242 es troba documentat el Castell de la Roca de Baborers, situat al cap damunt del Penyal del Roquer. El castell depenia del terme feudal del proper Castell de la Guàrdia, a uns 4 km del Castell de la Roca de Baborers, on avui s'aixeca el santuari de Santa Margarida de Vinyoles. El senyor del Castell de la Guàrdia governava des de dalt del cim de Santa Margarida de Vinyoles i utilitzava el penyal de la Roca de Baborers (El Roquer) com a talaia militar per vigilar l'entrada a les seves terres. El seu objectiu era vigilar i assegurar militarment tota la vall de les Llosses, protegint els camins que connectaven el Lluçanès amb el Ripollès contra invasions o ràtzies. Per accedir-hi, encara avui es pot endevinar un estret caminet d'un metre d'amplada tallat directament a la roca de la cinglera.

Al segle XIV, entre 1363 i 1367, els senyors feudals de Pinós van vendre el castell de Baborers i el de la Guàrdia al potent Monestir de Santa Maria de Ripoll. Sota el domini de l'abat de Ripoll, el lloc va perdre progressivament la seva utilitat militar en unificar-se els territoris, i la fortalesa es va anar desmuntant i enrunant. El Penyal del Roquer a ser utilitzat cdes de l'època prehistòrica i medieval com a torre de guaita natural de la vall de les Llosses. Des d'allà dalt, els sentinelles del castell, i més tard els mateixos mossos i pastors de la masia, controlaven el pas del bestiar transhumant que pujava del Lluçanès i s'asseguraven que ningú passés sense pagar els drets de pastura o els peatges feudals establerts per l'Abat de Ripoll.

La masia El Roquer neix com a conseqüència directa de la pacificació i l'explotació agrícola de la vall un cop l'interès purament militar del castell desapareix. Moltes de les pedres de l'antiga fortificació enrunada es van fer servir, precisament, per aixecar o ampliar les parets del mas originari. El mas va esdevenir una de les propietats agrícoles, ramaderes i forestals més sòlides de les Llosses. El terreny produïa blat i fusta, i aprofitava les aigües de la riera. Amb el pas dels segles, el mas va viure les reformes de l'època d'esplendor del camp català, segles XVIII-XIX, per adaptar-se a les grans explotacions familiars.

La masia està molt lligada a les tradicions locals de la comarca. De fet, a cavall dels segles XIX i XX, propietaris i habitants d'aquest mas van col·laborar directament amb folkloristes aportant cançons, rodalles i relats sobre l'estil de vida dels pastors d'alta muntanya i la transhumància, deixant un llegat escrit molt valuós sobre la vida rural pirinenca.