Mare de Déu de Montserrat, la ‘Moreneta’

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. És anomenada la “Moreneta” pel seu color fosc, resultat de la transformació del vernís de la seva cara i de les mans a causa del pas del temps. L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya

Diu la llegenda que l’any 880, un dissabte quan ja vesprejava a la muntanya de Montserrat, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d’una bella melodia. El dissabte següent hi anaren amb els seus pares i la visió es repetí. Els quatre dissabtes següents els acompanyà el rector d’Olesa i tots constataren l’esmentada visió. Un cop assabentat del que havia succeït, el bisbe, que es trobava a Manresa, va organitzar una visita. I varen veure una cova, on trobaren la imatge de Santa Maria. El bisbe els proposà traslladar-la processionalment a Manresa, però tan bon punt la tragueren fora la imatge es va fer tan pesada que no varen poder-la moure. El bisbe va interpretar això com la voluntat de la Mare de Déu de romandre en aquell lloc on se l’havia trobada, i manà construir l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

El 1221 les Cantigues d’Alfons X el Savi esmenten els miracles de la Verge al santuari de Montserrat. Les cantigues, Cantares de loor de Sancta Maria, fets a la cort del rei Alfons X el Savi (1221-1284), el centre intel·lectual i artístic més ric i important de l’Europa del segle XIII, constitueixen un dels monuments més significatius de la lírica musical monòdica de l’Edat Mitjana. Des del punt de vista literari, en els Cantares trobem plasmats els successos miraculosos més rellevants del moment ocorreguts en diferents regnes hispànics i europeus, on la Verge Maria ens és presentada en una doble vessant, com a defensora dels enemics i de la salut dels malalts i com a consoladora i auxiliadora dels afligits i pecadors que li presten sincera advocació.

S’inicia així, la divulgació dels miracles de la Verge i la vinguda de nombrosos pelegrins a Montserrat. Les peregrinacions als santuaris, entre ells el santuari de Montserrat, estaven fortament arrelades entre la població medieval. La precarietat que patien els homes i dones en aquells segles feia que els santuaris, de vegades molt distants del lloc de residència del pelegrí, es convertiren en pol d’atracció que satisfeia les necessitats espirituals d’aquella gent. La religió durant tot aquest període és una espècie de talismà protector que és utilitzat per a qüestionar la precarietat de l’existència. El pagès medieval, depenent per a la supervivència del delicat cicle productiu i impotent davant els capricis i adversitats de la natura, necessita sentir a prop la protecció de les forces divines en qualsevol amenaça, perill, calamitat o desastre natural.