Església de Santa Maria de Sallent

Els documents històrics més antics, datats de l'any 980 d.C., es refereixen a l'indret com a «ipso castro salente», en referència a una penya, roca o relleu prominent que sobreeixia o "saltava" de la terra, sobre la qual es va acabar bastint el Castell de Sallent.

Els primers documents, datats entre els anys 1022 i 1023, ja fan referència a una antiga església romànica construïda a la vora del riu Llobregat. En aquell moment, el petit temple no tenia autonomia; era una capella sufragània que depenia de la parròquia de Sant Esteve, situada al Castell de Sallent. Al voltant d'aquesta modesta església de Santa Maria es va delimitar la sagrera —un espai de protecció eclesiàstica de trenta passes al voltant del temple— on els pagesos construïen les seves primeres cases i magatzems per protegir-se de les violències feudals. Va ser així, sota l'empara de l'església, com va començar a bategar el nucli urbà de Sallent. Finalment, l'any 1130 (segle XII), les funcions parroquials es van traslladar definitivament des del castell cap a la vall, consolidant Santa Maria com el cor i l'eix de creixement de la vila.

A finals del segle XIX, l'arribada de la industrialització i el creixement demogràfic van fer que el vell temple quedés petit. L'any 1884 es va iniciar la construcció d'un monumental temple neogòtic. Aquest edifici, però, va tenir una vida curta. L'any 1936, a l'inici de la Guerra Civil, el temple va ser totalment enderrocat enmig de la febre revolucionària. Només es va salvar el campanar de 1901.

Acabada la guerra, l'any 1941 es va aprovar el projecte de reconstrucció de l'església. El nou temple es va aixecar amb una estètica neogòtica. Finalment, el 18 d'agost de 1946, l'església actual de Santa Maria va obrir definitivament les seves portes al culte.