Els Hostalets de Barnera

El fenomen dels Hostalets no és exclusiu d'Olost; arreu de la geografia catalana trobem nuclis amb aquest nom (els Hostalets de Pierola, els Hostalets d'en Bas, etc.). Neixen fora de muralles a partir dels segles XVI i XVII, quan els camins es tornen més segurs i el comerç creix. Tots comparteixen el mateix origen històric. La masia dels Hostalets de Barnera apareix documentada en una descripció del terme parroquial de Sant Boi de Lluçanès de l'any 1855. Tot i així l'edificació actual és anterior tal com es reflecteix a la llinda d'una finestra de l'edifici, amb la data inscrita de 1734.

Es construïen a una distància prudencial dels pobles grans (com el nucli d'Olost), sovint a una jornada de viatge a peu o en un punt on començava una pujada dura (com l'ascens cap al Camp del Coll de Plana). El que començava sent un sol hostal aïllat a la vora de la carrerada ramadera, sovint acabava atraient un ferrer, un baster (que feia els guarniments dels animals) i petites cases de jornalers, creant un petit veïnat o 'raval' de camí.

La planta baixa era el cor de tota l'activitat. Solia haver-hi una gran entrada de terra batuda on podien entrar els carros directament. Al costat hi havia la cuina amb una gran llar de foc encesa dia i nit, i la taverna, on es servia vi de la zona, pa, cansalada i olla barrejada. Les quadres eren l'espai més gran i important de la casa, situat també a la planta baixa o en un cobert annex. Allà es lligaven els cavalls, mules i bous dels traginers, assegurant que tinguessin palla i aigua per recuperar forces. Al pis superior hi havia habitacions comunes on els viatgers dormien sovint compartint matalassos de palla (màrfegues) a terra. El confort era mínim; l'objectiu era simplement passar la nit sota teulat.

La funció més crucial dels Hostalets de la ruta d'Olost era el servei als pastors transhumants, i això requeria grans malloles (terrenys tancats amb marges de pedra o estacades de fusta). Un sol pastor podia moure centenars o milers d'ovelles. En arribar la nit, no les podia deixar lliures per l'altiplà perquè es dispersarien o farien malbé els cultius del voltant. A més, fins ben entrat el segle XIX, el llop era una amenaça real i constant als boscos del Lluçanès. Els tancats dels Hostalets oferien un espai protegit on les ovelles quedaven agrupades. Els pastors compartien la vigilància amb els grans gossos d'atura i mastins, mentre ells podien sopar o descansar breument.