Creu d’en Riba de la Vall de Núria

La Vall de Núria qe és documentada per primera vegada l’any 1087, com a vall de “Annuria”, quan el comte Guillem Ramon I de Cerdanya la cedí al monestir de Santa Maria de Ripoll a fi que hi pogués fer pasturar els seus ramats.

Segons el folklorista Joan Amades, la tradició popular contava que un àngel parlava a Amadeu d’una «pedra blanca», que podria ser un megàlit o un menhir que antigament hi havia a la vall. Les creences populars precristianes afirmaven que les dones que hi fregaven el seu cos tenien assegurada la fertilitat. La tradició diu que la Creu d’en Riba va substituir la pedra, coneguda com «de Sant Gil», i que va passar a fer les funcions d’altar a la capella de Sant Gil. La gran afluència de parelles sense descendència va obligar a protegir la pedra amb un tancat.

Aleshores va néixer el costum de ficar el cap a l’olla i tocar la campana de Sant Gil, costum que es manté fins als nostres dies a l’església del Santuari. És tradició que quan algú demana a la Mare de Déu de Núria el desig de tenir un fill, si aquest es concedeix i és nen se l’ha de batejar amb el nom de Gil i si és nena amb el nom de Núria.