Castell de Sallent i Església de Sant Esteve i Sant Sebastià

La primera petjada escrita del castell apareix l'any 955 en una donació a l'església de Vic. Com a plaça forta en terra de frontera, la fortificació va agafar rellevància l'any 1023 quan la comtessa Ermessenda el va empenyorar a favor del noble Bernat Sendred de Gurb. El domini d'aquest llinatge es va estendre fins al 1209, moment en què va passar a mans de la Corona. Finalment, l'any 1246, el rei Jaume I el Conqueridor va permutar el castell de Sallent al Bisbe de Vic a canvi de propietats a València, iniciant una baronia eclesiàstica que perduraria fins al segle XIX.

Dins el recinte sobirà de la fortificació s'hi va erigir a finals del segle XI l'església de Sant Esteve, la qual va esdevenir la parròquia matriu on s'articulava tota la vida espiritual de la contrada. El gran tresor d'aquest temple és la seva raresa arquitectònica: està dissenyat amb una planta circular amb un absis central i dues absidioles radials, una estructura trilobada que el converteix en l'església romànica rodona més gran de Catalunya. A partir de l'any 1130, les funcions parroquials i la mateixa població van començar a baixar progressivament cap a la vall —al voltant de la nova església de Santa Maria— buscant la comoditat del riu. Amb aquest èxode, el castell va perdre el seu sentit militar, i el temple de Sant Esteve es va anar transformant; al segle XIV, de fet, va incorporar la forta devoció a Sant Sebastià, motiu pel qual avui dia conviuen ambdós noms.