Camp del Coll de Plana del camí d'Olost

El nom 'Camp del Coll de Plana', tot i que s'utilitza com a lloc de pas de la transhumància des dels segles X i XI (fa mil anys), no apareix escrit com a nom propi en documents de propietat i límits de finques fins als segles XVII i XVIII.

Les carrerades (camins ramaders del Lluçanès) evitaven les valls i zones escarpades per seguretat, buscant les carenes i els colls. El Coll de Plana era un punt de pas lògic per als ramats que anaven cap al nord (Alpens o Sant Boi de Lluçanès), ja que permetia esquivar el nucli urbà d'Olost i evitar així destrosses als seus cultius.

L'orografia ampla i suau del terreny era ideal per fer-hi la parada del migdia perquè el bestiar pogués 'dropejar' (descansar i rumiar) sense dispersar-se. A més, s'utilitzava com a 'jassa' (lloc per dormir a cel obert) on els pastors passaven la nit, aprofitant l'alçada del coll per vigilar millor el ramat dels lladres i dels llops.

A la tardor i l'hivern, els ramats de la Plana de Vic pujaven al Lluçanès fugint de les boires. Els amos del Coll de Plana llogaven els camps segats perquè les ovelles mengessin les restes del cereal (rutes) i, a canvi, els pastors oferien l'adob natural dels animals (femar), en un acord beneficiós per a les dues parts.

L'espai va ser l'escenari de disputes territorials entre la pagesia local i els pastors. Tot i que les carrerades tenien una amplada protegida per llei on no es podia conrear, en èpoques de necessitat els pagesos d'Olost envaïen el camí ramader per ampliar els seus cultius, fet que provocava que els ramats fessin malbé les collites i el cas acabés en mans dels batlles.