Basílica de Santa Maria de Manresa, ‘la Seu’

Els romans van batejar el primitiu nucli urbà amb el nom de Minorisa. El topònim és segurament d’origen preromà, sembla ser una llatinització de Minoresa, d’origen ibèric, puix que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l’any 889, i les modificacions que en el concili de Port (890) hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori.

És a partir de finals del selge IX que tenim la primera referència d’un edifici de culte al Puigcardener que més tard es convertiria en l’església romànica de segle XII, de la qual en coneixem el seu perímetre, base del temple gòtic. Encara es conserven alguns vestigis d’aquella primera edificació romànica, que fou destruït per la invasió sarraïna de les tropes musulmanes d’Almansor l’any 1003 i refet en temps de l’Abat Oliba de Vic, entre els anys 1020 i 1030. Posteriorment, al segle XII, fou bastit un temple romànic d’una nau amb creuer, cimbori i tres absis, que fou enderrocat en construir la nova església. D’aquest edifici, disposem de notícies centrades en una deixa feta pel vicari comtal de la ciutat el 1169 per a l’obra d’aquest temple, però no disposem de cap notícia del procés de construcció.

El 1296 ja es comença a parlar de la necessitat de refer la vella església romànica. La construcció de l’església actual fou acordada el 1301 pel consell municipal, però no començà fins al 1322 amb la contractació del mestre d’obres Berenguer de Montagut. L’obra de la Seu va ser possible gràcies a les aportacions dels fidels i a l’esperit emprenedor dels manresans de l’època. El 1328 es va col·locar la primera pedra i l’any 1353 ja es va celebrar culte a la nova església. La culminació de la Seu gòtica va tenir lloc a finals del segle XV.